El cant de l’enyor. (Per l’Eugeni, descansi en pau)

Criden,

criden les cordes d’aquesta guitarra,

criden, criden

aixecant el teló.

Crits, que són llàgrimes,

ballen una dansa eterna,

coreografia sense passos, ni dansaires,

sense rams, ni mocadors…

Només un buit ple de records, de música,

de moments que parpellejan a la memòria,

com estels sobre un cel seré,

dibuixen una passarel·la plena de vida,

un pont que travessa el no-res.

Tots els que omplim aquesta platea

contemplem a les onades plorant amb el vent,

perquè ell ja no pot ballar com sempre

i fins i tot les campanes es colpegen el pit

al pensar que ja no hi és.

Tant de bo puguis volar

deixant enrere els núvols d’una existència

que mai té sentit.

Aquí abaix l’espectacle continua

-quin remei-

i el teló no baixarà

mentre et moguis elegant i valent

sobre les taules fermes

de la nostra ment.