Al Joan Carles

Com broten els fredolics,
-de sobte, sense avisar-
ha arribat el fred en aquesta malaurada nit.
És aquest un plany de bosc i fullaraca,
de matinada, silenci i
llagrimes besant la copa trencada.
Ara que el buit del desampar ha sustituit la rabia
i puc escriure les lletres del teu nom amb anyorança,
entenc la futilitat de la poèsia,
la seva inutilitat i el seu absurd.
Perque cap vers et pot fer justícia, ni cap poema
tindrà el seriós humor que tant t’agradava.
Per això demano que calli el vent, volin els cotxes i s’aturin els ocells, que el cel
es vesteixi de verd i el bosc de blau,
que el vi no taqui les barbes i que tothom tingui un bon pernil quan tingui gana.
Se que demano impossibles, com el desitg de tornar a jugar als escacs amb tú. Però no em vull resignar, Joan Carles.
Abans que l’oblit ompli de silenci els camins
que ja mai tornaran a rebret, donam la revanxa.
Prometo deixar-te guanyar.